Enllaços


 

 

Els llocs de la pintura

 

Eudald Camps

 

A còpia de repetir-les, convertim determinades frases en apotegmes (anònims) de validesa i abast universals; no ens referim al tristament cèlebre sofisma (d’ús comú en la política ibèrica) de transmutar mentides en veritats gràcies a la disfressa que els proporciona la reiteració obsessiva sinó, ben al contrari, a l’entronització acrítica de veritats parcials que només tenen sentit si hom es pren la molèstia de rastrejar-ne els continguts. Per entendre’ns: dir que un artista resulta encomiable per «la seva fidelitat a la pintura» no seria gaire diferent a valorar-lo, donat el cas, per «la seva fidelitat al cotó o al lli del llenç» o, posats a reblar-ho, als «pinzells de pèl natural i mànec de fusta». En aquest sentit, per què ens resulta tant estimable «la fidelitat a la pintura»? Què significa, en darrera instància, «ésser fidel a la pintura»?

 

L’exposició que actualment Pep Camps presenta a l’Escola Municipal d’Art de Girona ens regala una possible resposta que, òbviament, ni és unívoca ni s’esgota sinó que tendeix a desplegar-se, entortolligant-se, a la manera de certes lleguminoses capaces de proporcionar tavelles perfectes i acabades però parcials, o relatives, quan se les observa en relació al conjunt de l’organisme vegetal del qual formen part. És a dir: un quart de segle de pintura és, en primer lloc, exactament això (pintar una colla d’anys). La «fidelitat» al mitjà ha de ser, abans que qualsevol altra cosa, un compromís literal amb un procediment tant antic com la civilització mateixa. La resta, ve després: la importància dels «llocs» des d’on es pinta, per exemple, Camps l’explicita quan decideix organitzar les peces exposades servint-se de topònims i locatius que permeten a l’espectador reconstruir un itinerari vital ancorat (com les estacions d’un Via Crucis) als diferents estudis ocupats per l’artista al llarg del seu singular periple. La rellevància dels espais de treball (estudis) la va sintetitzar a la perfecció Michael Peppiatt: «L’atelier, pour un artiste, c’est presque toujours le centre du monde». Ni més ni menys: més enllà del tòpic, ordenat o caòtic, lluminós o críptic, espaiós o minúscul, accidental o premeditat, urbà o salvatge, antic o nou de trinca, un estudi és sempre i en tot cas una cambra pròpia que ens diu més coses sobre el seu propietari de les que, possiblement, estaria disposat a confessar.

 

Sigui com sigui, que la pintura necessiti un «lloc» on poder ser realitzada no vol dir que aquest sigui el «seu lloc». I és que la pintura, en el fons, no aspira a res més que a articular els seus propis llocs en forma d’obra. Ras i curt: una pintura és un lloc. I qui diu un «lloc» diu un «cos». Ho explicava millor Fernando Inciarte quan es referia a «la resurrecció del cos transfigurat de l’art» (seguint a Groys, escrivia l’especialista en metafísica): «En el decurs d’aquesta transfiguració l’art va deixar de reflectir fets aliens a ell mateix per convertir-se per primera vegada en el subjecte de la seva pròpia història: una singular narrativa, però aquesta vegada de cap mena de Jo. Tot plegat implicava que l’autorreferencialitat del nou art no quedava restringida a obres d’art particulars sinó que es va estendre a tot el cos de l’art […] Un art que és subjecte ell mateix del patiment; un art que, enlloc de representar-lo simplement, és ell mateix el que pateix».

 

Aquesta vindria a ser la clau de volta: només la pintura, en tant que «cosa», pot estar subjecte al patiment (juntament amb la mateixa corporalitat dels artistes, com van il·lustrar sense filtres els accionistes vienesos entre els anys seixanta i setanta de segle passat i rares inflorescències encapçalades pel geni inconformista d’Ana Mendieta). Rothko, Tàpies, Scully, Polke o Richter (inclús Barceló) ho van copsar i, de fet, ho van explorar fins al paroxisme: la pintura només té sentit en relació als seus «llocs». Que no es tracta d’una revelació banal queda clar quan li llegim a Pessoa (poeta i no pas pintor) reflexions amarades del mateix convenciment: «La civilització consisteix a donar a qualsevol cosa un nom que no li escau […] I, realment, el nom fals i el nom veritable creen una realitat nova. L’objecte esdevé realment un altre. Fabriquem realitats. La primera matèria continua essent la mateixa, però la forma que l’art li ha donat la priva d’ésser, efectivament, la mateixa».

 

Dèiem que la resposta a la pregunta sobre el sentit de «la fidelitat a la pintura» ni era unívoca ni s’esgotava fàcilment. De nou, és Camps qui sap orientar-nos: «Ningú s’escapa d’ell mateix». O, encara més: «Pintar avui és un acte de resistència». El títol de la mostra respon a la primera afirmació: si existeix una certesa medul·lar, un convenciment atòmic, una necessitat inaplaçable, llavors, tota la resta, només pot ser una variació destinada a afegir costats a un polígon forjat a còpia de sinceritat i d’imaginació. La segona afirmació, en canvi, ens trasllada al sempre pantanós territori del compromís: la manera que té la pintura de resistir és afirmant-se en tant que pintura. La il·lustració banal d’imatges polítiques o la militància oportunista mai podrà formar part d’una disciplina que només té sentit quan és el resultat de la lenta destil·lació d’un rar licor on maceren temps i memòria. La pintura, com la bona literatura (res a veure amb les novel·letes de misteri i desamor que empudeguen el llenguatge amb regularitat tediosa) està feta de temps.        

 

Hi ha frases que tenen un esquelet de granit: «L’única realitat que pot defensar l’artista és la concreció de la seva desemparança» (Antoni Llena, 1999). Aquesta part de la resposta a la qüestió que ens ocupa (què vol dir «ésser fidel a la pintura») també ens ajuda a dil·lucidar-la Camps: quan victoreja «la grandesa del fracàs» ret, en el fons, homenatge a les empreses imàginàries (en la línia de Werner Herzog) alienes al sentit comú i al maleït utilitarisme que regeix totes i cadascuna de les vides en el nostre tardocapitalisme democràtic de la renúncia i el desencant. Els poetes, des de Plató, són enemics de l’ortodòxia perquè, com ens recorda Octavio Paz, practiquen una religió estèril, sense déu ni redempcions possibles en el temps de descompte a l’abast dels arrepentits més vulgars i canalles. Les pintures són com les nines de Rilke, llocs allà on dipositem «la nostra primera inclinació allí on resta privada d’esperança».

 

Ras i curt: en el cas de Pep Camps, «ésser fidel a la pintura» vol dir «ésser fidel a un mateix». La seva visió de l’art arrela en una certesa profunda: pintar vol dir no delegar la responsabilitat de la creació en una tecnologia enlluernadora (esclava de l’obsolescència dictada pels mercats) que ens converteix en subalterns. Comptar amb un artista com ell és un privilegi impagable. Vindicar-lo, ara mateix, és una qüestió de justícia. 

 

Octubre 2016

 

 


lloc


 

 

Pep Camps: Variacions 1990-2016 a la Mercè

 

Ramon Carbó-Dorca (Prof. Emèrit UdG)

Diari de Girona, 23/10/16

 

Del 15 de Setembre al 28 d’Octubre d’enguany, a la sala d’exposicions del primer pis del claustre de la Mercè a Girona, hi ha hagut penjada a les parets una mostra de l’art d’en Pep Camps, pintor de Girona.

Segons diu ell mateix, en el fulletó que presenta la vida de l’artista per una banda i a l’altre el seu pensament sobre el que ell anomena: Variacions; 1990-2016, “el temps en la seva percepció, de fet ni existeix”.

Però la mateixa col·lecció, que forma una part molt petita de les seves creacions pictòriques, desmenteix aquesta percepció temporal, que és clarament individual i quasi segur que hom pot atrevir-se a assignar-la, associar-la, a la pròpia mesura dels rellotges biològics de l’artista.


Que el temps existeixi o no és objecte de debat filosòfic, una discussió de la modernitat, fruit de la reflexió sobre l’estructura de l’espai-temps einsteinià.
Doncs de la pròpia estructura de l’Univers, es dedueix que vivim en un lloc on espai i temps formen un tot indestriable. Alguns diuen que això és equivalent a viure en un etern present. Però jo diria que la mostra d’en Camps aconsegueix demostrar que, almenys en un volum molt petit de l’espai-temps: dins de la sala de la Mercè – en un interval de 26 anys, les coses han evolucionat, sense cap dubte.

Ho han fet sorgint d’estructures abstractes suggerents, anant cap a figuracions verd llima d’aspror contundent, on jo hi destacaria un quadre fet a València:
“No me robes el alma”. Passant per figures més ancorades al realisme fantàstic on el pintor amb copalta i capcot es rodeja de llibres, un gat negre (un esperit domèstic de nigromant?), un drac. I retornant, a dies d’ara, els seus quadres arriben a una estació, on es mostren mescles de realitat superposada a xarxes neuronals i diagrames euclidians.

Te’n adones, en arribar aquí, que el viatge només ha fet que començar. Te’n adones, en arribar aquí, que el viatge només ha fet que començar.
Sens dubte el futur de la seva trajectòria serà el que en Camps vulgui que sigui. Sens dubte millorant, com sempre, els suggeriments que li fa l’Esperit per produir imatges cada vegada més belles. Per més que falten parts del trencaclosques, que en general sorgeix dins una producció artística de qualsevol caire, de les pintures d’en Camps. A mi em són particularment admirades moltes peces de l’època blava, que va seguir a l’àcid període verd llima. És una llàstima no haver trobat un forat per mostrar-ne alguna.


Finalment, si hagués de destacar quelcom és això que segueix. A la inauguració hi havia molta gent. Era difícil veure-ho tot de forma adequada.
Un dia, a l’hora baixa hi vaig tornar amb en Pep, per copsar millor el conjunt de l’exposició. Llavors vaig il·luminar la meva ment amb la subtilesa d’un dels quadres abstractes de gran format, que es pot visualitzar, quan no ho impedeixen els visitants, des de l’altre punta d’una de les ales del primer pis del claustre.
La forma del quadre adquireix una estructura de vòrtex, on sembla que tard o d’hora s’engolirà, com en un forat negre, tot el bocí d’espai-temps de la Mercè, el Laberint de Ciutat de X, la ciutat amb l’Ajuntament sencer, els tres rius, la Terra tota.
Llavors, dins del quadre enllà, en el centre dels centres, si ens hi deixem caure,
ens adonarem que el temps no existeix. Perquè, simplement, no passa.

 

Octubre 2016

 

pep_diari


 

 

ISSUU Green Screen 1996-2013

ISSUU Blue Screen 2011-2013

ISSUU 2013-2014